‍

A la masia no hi havia llum elèctrica. Es feia fosc. La Maria seia al portal i tancava els ulls d'aquell dia radiant i fatigós.
Davant d’ella, remenant la gateta, la Tresona amb qui es portaven vuitanta anys. La nena acudia cada vespreda al costat de la Maria.
Mai havia vist una persona tan gran i vestida de negre, amb un mocador fosc i destenyit, lligat per sota la barbeta i les mans nuoses, semblants als branquillons de la vinya, sobreposades com un cistell, sobre el faldó. No es deien res. Quan s'havia fet fosc, cridaven a sopar. Cadascú a casa seva.
‍
-Mare, per què la Maria és tan vella?
- Ves! Perquè la Maria és àvia.
-I què és una àvia?
-Doncs la mare de la mare. Vinga! A dormir!

‍
Es va fer silenci. La Tresona es va estranyar d’aquell canvi de to, ara tan brusc. I abans d'adormir-se rumiava "Demà portaré la gateta Menines a veure la seva mare"
I sí ! L’endemà, la Menines miolant dins d’un cistell i camí de les cases veïnes. La va plantar davant la seva mare i la gateta ni fu ni fa, mentre la gata gran li feia escarafalls. I es va dir: Ara provaré amb la mare de la mare, l'àvia. Però la gata vella, endormiscada, roncava i prou.
‍
Barrinava, tant com podia, amb els seus sis anys. Àvia,àvia,la mare de la mare.

‍
-Mare ! I jo tinc àvia?
La veu esquerpa es va entendrir. Si, Tresona. La mare de la teva mare va morir quan jo
vaig néixer i a mi em va criar la Maria de Cal Cistelles, la que cada vespre acompanyes.
El dia següent es va fer llarg. Esperava el vespre per poder dir-li a la Maria:
-Bona nit, àvia!

M. Assumpta Pallarès Macaya
Barcelona,maig 2024

‍

‍